Hespèria

Banc de dades de llengües paleohispàniques

Zona G

 

 

Accés a la base de dades de la zona G

Aquesta secció recull les inscripcions paleohispàniques procedents del sud-est de la península Ibèrica, que foren aplegades al tercer volum dels MLH de Jürgen Untermann sota la lletra G. Després de la publicació del corpus s'han produït noves troballes, que han incrementant el nombre d'inscripcions d'aquesta zona en més de 50. Algunes, un total de 12 (SP.01.08, A.04.09, V.17.05, V.20.01, V.18.01, A.03.01, MU.01.01-02, AB.06.01-04), foren recollides pel mateix autor en un suplement inèdit a la seva obra. Amb posterioritat han estat publicades 37 inscripcions noves; 9 inscripcions més, conegudes amb anterioritat a l'obra de l'autor alemany, també han estat incloses a la base de dades (A.10.05-12 a Ramos Fernández 1969; AB.07.03 als MLI XXI* i Gómez-Moreno 1949, núm. 79).

La zona G comprèn les províncies de Múrcia i Alacant en la seva totalitat, a més de l'oest d'Albacete i València fins a la seva frontera natural marcada pel riu Xúquer. La cronologia de les inscripcions abasta del segle V a. E. a l'I a. E. Els jaciments més importants són La Serreta d'Alcoi, la Illeta dels Banyets al Campello (Alacant), Abengibre (Albacete) o Coimbra del Barranco Ancho a Jumilla (Múrcia).

Els suports més utilitzats en aquesta regió són el plom i la ceràmica, a més d'un important conjunt de vaixella de plata (Abengibre, AB.01) amb cinc plats inscrits. La pedra també s'usà com a suport, malgrat que en un nombre reduït, atès que només se'n conserven cinc exemplars (A.10.01-02, AB.04.01, V.17.01, V.18.01). A l'últim, cal assenyalar dues inscripcions rupestres, el conjunt de l'abric de Reiná (AB.02) i l'abric de La Camareta (AB.08.01).

Alguns dels textos sobre plom, de caràcter comercial, presenten seqüències numerals que mostren la utilització d'almenys tres sistemes metrològics diferents en aquesta zona. Sembla que les escriptures meridional i llevantina empraren dos sistemes metrològics: un primer sistema, anomenat per de Hoz (2011, 192) “sistema ka”, i un segon anomenat “sistema a o ki” (de Hoz 2011, 193; Ferrer i Jané 2011, 101 ss. i 2013, 138 s.). El primer empra el grafema ka seguit del numeral, indicat per un nombre variable de traços verticals (indicadors d'unitats) o, en escriptura meridional, de punts disposats en vertical. El segon sistema, més complex, combina els grafemes a, o i ki, en probable gradació de major a menor, com a unitats metrològiques d'un mateix sistema, atès que apareixen sempre en aquest ordre. Aquest sistema s'insereix en un esquema NP + sufix + indicació metrològica (a, o, ki) + indicació numeral (barres verticals o punts).

D'altra banda, el tercer sistema específic del signari greco-ibèric (MU.01.01, A.04.01) fa ús de signes diferents als dels grafemes de l'escriptura: Σ Χ < >. Aquests signes degueren prendre's de l'epigrafia grega, atès que se'n troben paral·lels genèrics en els sistemes metrològics grecs; no obstant això, no ha estat possible trobar la combinació greco-ibèrica de numerals als sistemes grecs (de Hoz 1987, 294).

La regió disposa de dues seques: śaitabi (Mon.35) i ikale(n)sken (Mon.95). La primera s'emplaça al sud del Xúquer, al municipi de Xàtiva, que a les fonts llatines és denominada Saetabis; encunya amb el seu topònim en ibèric i llatí, śaiti/SAETABI (Mon.35) en signari llevantí/alfabet llatí, i comença la seva activitat a la fi del segle III a. E. La seca d'ikale(n)sken encunya amb dues llegendes simultàniament. Hi ha dubtes de lectura al quart signe, que Villaronga (1980) llegeix com a ku en signari llevantí, malgrat que el semisil·labari usat per a aquesta llegenda és el meridional. La seva localització és incerta, però s'ha proposat de situar-la a Iniesta, a Conca (Quesada - García Bellido 1995; Ripollès 1999), Illescas, a Toledo (Luján 2003), o una doble ubicació: Yecla a Múrcia i Illescas (García Alonso 2007, 77). La seva cronologia abasta la segona meitat de s. II a. E. i el començament de l'I a. E.

Aquesta regió, anomenada pels romans Contestània, nom basat potser en gentilicis indígenes (Llobregat 1972, 9), se cita per primera vegada en fonts d'època imperial. El primer autor que l'esmenta és Plini (2.19 ss.), encara que Livi també n'ofereix una referència poc precisa que documenta l'existència de l'ètnic en època anterior a Sertori (de Hoz 2011, 39-40). Plini esmenta la regió i alguna de les seves ciutats, i la situa, indirectament, entre Cartagena i el riu Xúquer. El segon autor que descriu la regió contestana és Ptolemeu (2.6.61), qui la localitza a l'est dels bastetans i al sud dels edetans, al costat de la mar, a més d'oferir una sèrie de ciutats i accidents geogràfics, amb algunes errors. Altres autors que citen indirectament la zona són Estrabó i Aviè. El primer esmenta un concepte ampli d'Edetània, que arriba fins a Cartagena, la qual cosa inclouria la Contestània. La referència del segon autor és dubtosa, atès que el text sembla corrupte (de Hoz 2011, 39-41).

El corpus respecta l'ordenació establerta per Untermann als MLH III, baldament algunes inscripcions preses com a ibèriques per Untermann hagin estat interpretades d'una altra manera per la recerca posterior (p. ex. la inscripció d'Elda, G.11.01, identificada recentment com a bizantina). Les referències al Banc de Dades Hespèria es componen de la inicial de la província, seguida del nombre assignat al municipi i el número de la inscripció. A diferència dels MLH, Hespèria agrupa les inscripcions per municipi i no per jaciment, és a dir, en el cas d'Alcoi, que disposa dels jaciments de la Serreta, el Puig i els Baradells, totes les inscripcions procedents d'aquests jaciments es recullen sota la referència A.04.

Pot consultar-se una Taula amb la llista de referències Hespèria usades per a la Contestània.

Escriptures a la Contestània

Un dels trets culturals més importants de la Contestània és l'escriptura greco-ibèrica, creada en aquesta regió i d'ús gairebé exclusiu. No obstant això, al mateix temps, l'epigrafia contestana també féu servir els signaris meridional i llevantí i l'alfabet llatí. En aquest darrer sistema d'escriptura només es testimonia la inscripció del mosaic procedent de l'Alcúdia d'Elx (A.10.04).

L'escriptura greco-ibèrica es coneix de 1921 ençà, amb l'aparició del plom de la Serreta d'Alcoi (A.04.01), que ja fou publicat per Gómez-Moreno el 1922 com un text ibèric redactat en un alfabet grec adaptat (“De epigrafía ibérica. El plomo de Alcoy”, Revista de Filología Española 9, 341-366). En efecte, aquesta escriptura és una adaptació de l'escriptura grega jònia per escriure la llengua ibèrica. El seu ús va ésser restringit tant cronològicament com geogràficament, atès que pervisqué poc més d'un segle, de la fi del s. V al començament del s. III a. E., i només es documenta a les províncies d'Alacant i Múrcia, a excepció de dos testimonis aïllats fora del territori contestà: un plom de Sagunt (V.04.29) i una ceràmica trobada a Gibraltar (Zamora et alii 2013). L'aparició de l'escriptura greco-ibèrica tingué lloc en un context social i cultural caracteritzat per la presència de contingents bilingües vinculats a l'existència d'un prolongat comerç entre grecs i ibers.

L'adaptació de l'alfabet grec joni consistí a eliminar lletres que anotaven sons no existents en ibèric: l'oclusiva sorda labial (Π), les consonants aspirades (Φ, Θ, Χ) i les consonants dobles (Ψ, Ξ, Ζ). Demés, de les lletres gregues que servien per diferenciar les vocals entre breus i llargues (èpsilon, Ε, davant d'eta, Η, i òmicron, O, davant d'omega, Ω), l'ibèric pogué prescindir-ne de dues, atès que no tenia quantitat vocàlica, i trià l'òmicron per a /o/ i l'eta per /e/. Per contra, l'ibèric posseïa dues vibrants i dues sibilants per a l'anotació de les quals s'adoptaren dues vies diferents: a) En el cas de les vibrants, la diferència s'expressà mitjançant l'ús de la rho grega per a la transcrita com a ŕ i de la rho amb l'addició d'un traç diacrític per a la segona vibrant, transcrita com a r; d'aquesta manera es manté la coherència amb les transcripcions de la i la del signari nord-oriental, respectivament. b) Per a la sibilant que transcrivim com a ś empraren la sigma grega, mentre que per a la segona sibilant, transcrita com a s, reutilitzaren un signe, la sampi (ϡ), que probablement ja no estava en ús com a grafema a l'alfabet joni, encara que sí amb funció numeral. En aquest cas la transcripció de les sibilants també guarda coherència amb la utilitzada per als signes corresponents del signari llevantí: greco-ibèric sigma = llevantí san; greco-ibèric sampi = llevantí sigma.

L'escriptura meridional abasta a la Contestània un ampli ventall cronològic, des del s. V a. E. (V.17.1, Corral de Saus) fins a l'I a. E. (AB.08.01, Cova de La Camareta), i geogràfic, atès que n'hi ha testimonis a totes les províncies d'aquesta regió, excepte a Múrcia. Alacant és la que en posseeix el menor nombre de testimonis, mentre que València i sobretot Albacete són les províncies amb una major quantitat d'epígrafs escrits en aquest signari. Presenta encara dubtes d'interpretació d'alguns signes, de manera que poden trobar-se diferents transcripcions segons l'autor. Així resta reflectit en l'apartat de text de les fitxes de les inscripcions en escriptura meridional, on s'ofereixen les lectures més significatives de diferents autors. La direcció habitual de l'escriptura és de dreta a esquerra, però algunes inscripcions de data avançada s'inscrigueren d'esquerra a dreta, possiblement per influència llatina. Demés, cal indicar que aquesta escriptura disposa d'una varietat paleogràfica testimoniada només a Andalusia, corresponent a la zona H dels MLH i que es comentarà amb més detall a la seva introducció. Per ara només es documenta en quatre inscripcions d'aquesta zona: el plom de Gádor (AL.01.01), una tapa de plom procedent d'Arjona (J.07.01), un plom de Los Allozos (GR.01.01) i una inscripció potser procedent d'Alcolea del Río (Luján - López Fernández 2017). No és segur que l'escriptura meridional diferenciés la sonoritat dels sil·labogrames oclusius o qualsevol altre tret fonològic als altres sil·labogrames, malgrat la presència de signes marcats en algunes inscripcions. Ferrer i Jané (2010a; 2012d; 2013, 446 s.) sosté l'existència del sistema dual: per a aquest autor, el traç afegit distintiu de la diferenciació, una ratlla o un punt, serviria per anotar l'oclusiva sonora, i no la sorda, a diferència del que succeeix al signari llevantí, i, a més, en l'escriptura meridional aquesta distinció fonètica no només afectaria els sons oclusius, sinó també els nasals, els vibrants i les sibilants. De totes maneres, la nostra transcripció no ha fet diferenciació entre trets marcats i no marcats.

A l'últim, l'escriptura llevantina, juntament amb la meridional, és la més utilitzada a la regió contestana. La seva cronologia s'estén des del s. IV fins a l'I a. E. i geogràficament se'n conserven inscripcions a totes les províncies de la Contestània, excepte a Albacete. D'aquesta escriptura també se'n serviren les zones B, C, D, E i F i K, és a dir, la Celtibèria, amb una adaptació particular.

Variants paleogràfiques

Atès que no disposem d'un corpus unitari de cada variant epigràfica del signari ibèric llevantí o nord-oriental –que està essent elaborat–, els comentaris epigràfics a la fitxa d'inscripcions que pertanyen a la regió G es refereixen a les variants establertes per Untermann al volum III.1 dels MLH, pàg. 246-247. Les transcrivim a continuació per comoditat del lector: Signari llevantí o nord-oriental

En el cas del signari meridional, atès que ara com ara no té un sistema de transcripció unitari ni complet, a l'aparat crític s'ofereixen diferents lectures segons el sistema de transcripció dels diferents editors. L'enllaç següent mostra una taula d'aquest signari amb tots els signes existents i l'equivalència d'aquells en la transcripció dels quals hi ha acord entre els estudiosos: Signari meridional

Mapes

Mapa 1: Vista general dels jaciments de la Contestània amb llur referència Hespèria.