Hespèria

Banc de dades de llengües paleohispàniques

Lusità

 

 

Accés a la base de dades d'inscripcions lusitanes

En aquesta secció es recullen les inscripcions lusitanes, l'estudi de les quals ha experimentat un gran avenç en poc temps; pot dir-se que el seu major desenvolupament s'ha produït en un lapse d'uns quinze anys, atès que fins ben avançat el darrer quart del segle passat no teníem una idea clara de quina era la situació lingüística d'aquesta regió.

Els primers estudis

Les dues úniques inscripcions indígenes que es coneixien a Lusitània (Arroyo de la Luz, CC.03.01, i Lamas de Moledo, VIS.01.01) es tenien per invencions locals amb poc grau de versemblança. Masdeu (1800, 631) sospitava que la primera fos una “invención caprichosa”, i instava a qui volgués interpretar-la a “ocuparse en tan inútil trabajo”. CIL II, 738 la definia, al seu torn, com un document corrupte o bàrbar escrit en lletres llatines (“portentose corrupta an barbara habenda sint Latinis litteris scripta”). Fins i tot en els casos en què es consideraven autèntiques, es feia evident el desconeixement de la llengua en la qual estaven redactades; així, per a Hübner la inscripció de Lamas de Moledo era de llengua desconeguda, pròpia d'aquesta regió (“lingua eius regionis propria scripta quam ignoramus”, CIL II, 416). El 1935, C. Hernando Balmori dedicà un estudi detallat a aquest document, que considerà escrit “en un dialecto céltico”.

El període modern. De Tovar a Untermann

Només després del descobriment de la inscripció rupestre del Cabeço das Fráguas (GUA.01.01) i el seu estudi per part de Tovar el 1985, es pogueren identificar a les tres inscripcions unes característiques pròpies (verb doenti, acusatius en -m, possibles teònims en datiu), la qual cosa dugué a confirmar que es tractava d'una llengua indoeuropea, no només per criteris lingüístics, sinó també perquè la nova inscripció feia referència a una pràctica ritual amb paral·lels al món indoeuropeu (els suouetaurilia o sacrifici simultani d'un porc, una ovella i un brau). Les seves característiques internes obligaven a pensar més aviat que no es tractava d'una llengua celta, pel fet de contenir, entre altres trets, termes amb una p- inicial mantinguda (cf. el repetit PORCOM, a Lamas i al Cabeço), encara que sobre aquest punt la discussió no ha cessat.

Aquesta nova inscripció, “intel·ligible” per la seva claredat sintàctica, es convertí en una peça clau per establir la identitat de la llengua i, a la vegada, per consolidar la seva relació amb les inscripcions anteriors, amb les quals compartia elements lèxics i morfològics (terme PORCOM per referir-se al ‘porc', acusatius en -m, nexe INDI).

Aquest era l'estat de la qüestió que pogué conèixer Untermann i que recollí als seus Monumenta linguarum Hispanicarum, on reservà per a la llengua lusitana la zona L dins del volum IV de 1997.

Després dels Monumenta d'Untermann

D'aleshores ençà el nombre d'inscripcions ha augmentat escassament, i a un ritme molt lent; la segona inscripció d'Arroyo (CC.03.02), tot i la seva brevetat i dificultat, tornava a documentar un terme CARLAE que apareixia també a la primera (CC.03.01), igual que la conjunció INDI. I recentment, en el transcurs dels anys 2008-2009, sortiren a la llum dues noves peces; a la més meridional (Arronches, POA.01.01), que era la més llarga i completa de totes les conegudes, tornava a representar-s'hi l'ofrena d'animals coneguts (OILA, TAVRO) feta a divinitats ja testimoniades tant en altres inscripcions indígenes com en l'epigrafia llatina de la zona lusitana (REVE, BANDI).

La darrera inscripció indígena trobada en terres lusitanes (VIS.02.01) presenta, tanmateix, alguns trets nous, no documentats en les anteriors peces; conté un clar nexe copulatiu IGO i una desinència -BOR de datiu plural. El que sí que comparteix amb d'altres (Arroyo de la Luz, CC.03.01, i Lamas de Moledo, VIS.01.01) és el caràcter bilingüe, atès que són inscripcions que contenen passatges en llengua llatina i indígena, que reserven el llatí per a la presentació (i els elements més formularis, inclosos els noms de persona) i la llengua indígena per a la part central, inclosos els noms de les divinitats.

Amb aquests antecedents, podem establir un mapa de les inscripcions esmentades:

Pot consultar-se una taula amb la llista de referències Hespèria usades per a la Lusitània:

  • CC.03 Arroyo de la Luz.
  • GUA.01 Cabeço das Fráguas.
  • POA.01 Ribeira da Venda, Assunção.
  • VIS.01 Lamas de Moledo.
  • VIS.02 Viseu.

Altres documents híbrids a la Lusitània

No obstant això, hi ha algunes altres inscripcions molt breus, totes altars votius, d'un ambient més romà, que barregen igualment elements indígenes amb d'altres que són pròpiament llatins.

Així, a Chaves pot llegir-s'hi Deibabo (AE, 1987, 562 g; HEp, 2, 839; HEp, 7, 1214; Búa 1997, 60; Búa 2000, 396) i a La Vera, Arabo (AE, 1977, 423; Búa 2000, 526; HEp, 13, 215), amb una flexió indígena reservada al teònim que recorda les característiques de VIS.02.01. A banda d'alguns datius de plural en -abo, tenim documentades altres formes com els datius de singular en -ui/-oi/-oe incompatibles amb el llatí i que podrien considerar-se mostres (o restes) d'una flexió indígena: així, a Braga s'hi llegeix Tongoe (CIL II, 2419; EE VIII, 115; Elena - Mar - Martins 2008) i a Mosteiro de Ribeira, Toudadigoe (CIL II, 2565; IRG IV, 91; Gorrochategui 1987, 87).

Això podria correspondre a un ús residual o fossilitzat de la llengua indígena i, en qualsevol cas, ajudar-nos a traçar un marc geogràfic d'ús de la llengua lusitana. En reflectir en un mapa la dispersió general d'aquestes peces ens apareix un panorama geogràfic més dens que al mapa anterior, amb algunes extensions cap a l'àrea galaica (vegeu Vallejo 2013c i Gorrochategui - Vallejo en premsa):

1. Lamas de Moledo (Castro Daire, VIS): cf. BDHesp VIS.01.01. 2. Arroyo de la Luz (CC): cf. BDHesp CC.03.01. 3. Cabeço das Fráguas, Pousafoles do Bispo (Sabugal, GUA): cf. BDHesp GUA.01.01. 4. Arroyo de la Luz (CC): cf. BDHesp CC.03.02. 5. Arronches (Arronches, POA): cf. BDHesp POA.01.01. 6. Viseu (VIS): cf. BDHesp VIS.02.01. 7. Aguas Frias (Chaves, VRE) (AE 1987, 562 g; HEp 2, 839; HEp 7, 1214; Búa 1997, 60): Deibabo Nemucelaicabo. 8. Arroyomolinos de la Vera (CC) (AE 1977, 423; Búa 2000, 526; HEp 13, 215): Arabo Corobelicobo Talusicobo. 9. Bemposta do Campo (Penamacor, CSB) (AE 1967, 133, Búa 2000, 508, HEp 11, 666): Bandi Isibraiegui. 10. Braga (BGA) (CIL II 2419; EE VIII 115; Haley 1986. 239; HEp 1, 666; HEp 5, 966; HEp 7, 1160; HEp 17, 215; Elena, Mar & Martins 2008): Tongoe Nabiagoi. 11. Freixiosa (Mangualde, VIS) (FE 54; AE 1985, 516; AE 1989, 383; AE 1992, 944): Crougae Nilaicui. 12. Freixo de Numão (Vila Nova de Foz Côa, GUA) (Olivares 2002, 48-49; HEp 12, 648): ]P() Reagui. 13. Guiães, Vale de Nogueiras (Vila Real, VRE) (HEp 6, 1079; HEp 9, 763): Reue Marandigui. 14. Idanha-a-Velha (Idanha-a-Nova, CSB) (HEp 4, 1038): V?[---]neabo. 15. Liñarán (Sober, LU) (IRLugo 67): Lugubo Arquienob(o). 16. Lugo (LU) (HEp 11, 313): Lucobo Arousa(ecis). 17. Meda (Meda, GUA) (FE 315): Bandi Vordeaicui. 18. Medelim (Idanha-a-Nova, CSB) (AE 1909, 245; AE 1961, 353): Reue Langanidaeigui. 19. Minhotães (Barcelos, BGA) (HEp 4, 1003): Corougia[i] Vesucoi. 20. Mosteiro de Ribera (Xinzo de Limia, OR) (CIL II 2565; IRG IV 91; HEp 2, 542; HEp 5, 640; HEp 6, 699): Crougiai Toudadigoe. 21. Orjais (Covilha, CSB) (AE 1967, 135; HEp 3, 470; HEp 11, 659): Bandei Brialeacui. 22. Portas (PO) (CIRG II 128; HEp 6, 762; HEp 13, 505): Reo Cosoesoaegoe. 23. Proença-a-Velha (Idanha-a-Nova, CSB) (HEp 17, 237): Deiba. 24. Queiriz (Fomos de Algodres, GUA) (HAE 980; D'Encarnação 1975. 136; Blázquez 962: 53 4; AE 1961 341; HEp 11, 670): Bandi Tatibeaicui. 25. Sinoga, Rábade, Lugo (LU) (Martínez Salazar 1910; AE 1912, 12; IRG II 18): Lucoubu Arquien(obo?).

Totes les inscripcions, tant les “canòniques” (núm. 1-6), que incloem a la base Hespèria, com aquestes darreres, de caràcter més híbrid, estan escrites en alfabet llatí. Sobre llur cronologia, pot dir-se que, en general, corresponen a un hàbit epigràfic més tardà que el que es veu al món ibèric, celtibèric o sud-lusità, i que amb seguretat penetren majorment a l'època imperial, malgrat que la d'Arronches (POA.01.01) i una de les d'Arroyo (CC.03.03) podrien presentar algunes característiques arcaiques que les situarien potser en època republicana.

L'Onomàstica

L'onomàstica occidental també confirma una distribució geogràfica similar a la reflectida per les inscripcions; en representar en un mapa les poblacions dels noms més abundantment exclusius es confirma la mateixa dispersió de l'epigrafia indígena tant en els noms de persona (cf. Vallejo 2013c)

com en els noms de divinitat (cf. Vallejo 2013c):

i dota l'àrea d'una coherència lingüística similar a d'altres com la celtibèrica, on les inscripcions i l'onomàstica coincideixen en llur distribució geogràfica.