Hespèria

Narbonesa

 

 

Accés la base de dades de la Narbonesa

En aquesta secció es recullen les inscripcions paleohispàniques procedents del sud de França, la major part de les quals es localitzen en oppida i places comercials de la regió narbonesa. Les que es coneixien el 1980 foren editades al vol. II dels MLH, on formen la regió epigràfica B. Les inscripcions estan repartides geogràficament per les zones següents:

• a) La zona litoral de la Narbonesa, dels Pirineus fins al riu Erau, on destaquen els jaciments d'Enseruna, que ha proporcionat un dels conjunts epigràfics més rics tant al seu hàbitat com, especialment, a la seva necròpolis, i de Puèg Maó, amb textos de caràcter mercantil, com els seus ploms. Cal afegir-hi els jaciments d'Elna (antiga Iliberris) i de Castell Rosselló (Ruscino), als quals se sumen troballes més puntuals en altres indrets de la costa.

• b) Les inscripcions rupestres de la Cerdanya.

• c) Els tituli picti de Vièlha Tolosa, que constitueixen un conjunt homogeni d'inscripcions de caràcter clarament comercial.

• d) Troballes isolades, algunes fora de context, com les fíales de Vièlha Aubanhan. (Mapa de troballes)

D'ençà del segle VI a. E. la regió tingué, igual que la costa adjacent del nord-est peninsular, contactes comercials amb els pobles colonitzadors, especialment grecs i etruscs, que deixaren testimonis epigràfics en llurs llengües. Els textos ibèrics més antics, procedents de la necròpolis d'Enseruna, s'inscrigueren sobre ceràmica àtica d'importació de la fi del s. V o començament del IV a. E. Els textos ibèrics de la zona, especialment els d'Enseruna, mostren també la presència de gals, detectables per l'onomàstica personal. Els tituli picti de Vièlha Tolosa són testimoni de la inclusió de la regió a l'òrbita econòmica italo-romana, abans del final de l'ús de l'ibèric a favor del llatí.

El corpus respecta l'ordenació establerta per Untermann a MLH II, encara que algunes inscripcions preses com a ibèriques per Untermann han estat interpretades diferentment per la recerca posterior (p. ex. la gal·lo-etrusca d'Enseruna). D'aquesta manera s'aconsegueix de mantenir, en la mesura del possible, una correlació exacta entre la Referència MLH i la Referència Hespèria.

Les lletres inicials de la referència Hespèria remeten a l'abreviatura del departament francès on es troba la localitat de la troballa. La llista d'abreviatures és la següent:

• AUD Aude
• PYO Pyrénées Orientales
• HGA Haute Garonne
• HER Hérault
• LAN Landes

Pot consultar-se una Taula amb la llista de referències Hespèria usades per a la Narbonesa.

Així, el fragment de ceràmica àtica d'Enseruna que porta la referència B.01.003 serà HER.02.003. Donem una referència MLH, amb la indicació SUP, d'aquelles inscripcions que foren estudiades per Untermann al seu Suplement inèdit; així, el primer plom de Puèg Maó porta la Ref. MLH B.07.34.SUP, que correspon a la Ref. Hespèria AUD.05.34. Les inscripcions descobertes amb posterioritat a la redacció del Suplement no porten Ref. MLH, malgrat que s'ha indicat la seva pertinença a la regió epigràfica B.

Des que Maluquer de Motes s'adonà el 1968 que alguns signes sil·làbics presentaven un traç addicional respecte del signe estàndard, la funció del qual podia ésser expressar la diferència de sonoritat de l'oclusiva implicada, la recerca posterior ha arribat al convenciment que en certes zones i èpoques, especialment a la zona catalana i narbonesa, s'utilitzà un signari que feia una distinció sistemàtica de la sonoritat de les oclusives. En els casos més clars s'ha comprovat que el signe amb el traç addicional representa l'oclusiva sorda, mentre que el signe simple anota l'oclusiva sonora. Per bé que aquesta distribució es mostra coherent en molts casos, en d'altres hi ha contradiccions amb la variant esperable, de manera que encara no es coneixen tots els extrems de l'ús dels signes. Se sospita que aquest sistema dual no estigué en vigor durant tot el període ibèric i fou substituït per un sistema simple (i defectiu) en les fases més tardanes.

En una edició moderna dels textos ibèrics era impossible deixar de banda aquesta distinció, que és, indubtablement, significativa; és, doncs, una clara diferència respecte de l'edició dels MLH. Però, al mateix temps, com que avui dia és impossible assegurar que en tots els casos una X, per exemple, representés sempre una sonora /da/, hem preferit oferir una transcripció no interpretativa, sinó merament descriptiva: és a dir, hem transcrit amb una síl·laba accentuada (tá) aquell signe que té el traç addicional i deixat la transcripció tradicional (ta) per al signe simple. Recerques ulteriors aclariran els detalls de l'ús dels diferents signes, llur extensió geogràfica i temporal i les fites de llur evolució. Una edició que diferenciï les dues variants ajudarà a solucionar aquestes qüestions.

Variants paleogràfiques

Atès que no disposem d'un corpus unitari de cada variant epigràfica del signari ibèric llevantí o nord-oriental –que està essent elaborat–, els comentaris epigràfics a la fitxa d'inscripcions que pertanyen a la regió narbonesa fan referència a les variants establertes per Untermann al seu volum II dels MLH, pàg. 49-58. Les transcrivim a continuació per a comoditat del lector: Signari llevantí o nord-oriental

 

Mapes

Mapa 1: Jaciments a la zona oriental de la Narbonesa amb llur referència Hespèria. Mapa sensible: cliqueu sobre els jaciments de Puèg Maó, Ruscino, Enseruna i Latas per veure'n fotos.

Mapa 2: Vista general dels jaciments de la Narbonesa amb llur referència Hespèria (Mapa sensible: Vièlha Tolosa).