Hespèria

Presentació Onomàstica

Accés a la base de dades d'Onomàstica

1.L' Onomàstica hispana

En aquesta secció es recullen els testimonis onomàstics hispans, que han arribat fins a nosaltres en part gràcies als documents epigràfics indígenes, però que, freqüentment, tenen una transmissió indirecta a través de textos escrits en llatí o en grec. És innegable que les dades que ens proporcionen els noms propis, ja siguin de persona, de divinitat o de lloc, tenen implicacions en diverses disciplines, i constitueixen una font important de coneixement de les llengües antigues.

Primers estudis

L'aprofitament de les diferents propietats de l'Onomàstica com a disciplina auxiliar de la Lingüística, amb la finalitat d'aproximar-se a la realitat de la península Ibèrica a l'Antiguitat, ha estat variat i mereix alguns comentaris historiogràfics. El primer estudi important de les dades onomàstiques, concretament de les documentades a les obres literàries, es deu a Wilhelm von Humboldt, gran coneixedor de les fonts clàssiques, que el 1821 elaborà un estudi sobre els noms hispans documentats pels autors grecs i llatins.

En la seva0 Prüfung, Humboldt s'adonà d'alguns trets que matisaven l'opinió majoritària de l'època, segons la qual el basc (= ibèric) era la llengua més antiga i l'única d'Hispània; en concret, no encaixava bé amb el patrimoni lèxic de l'ibèric la presència de noms amb r- inicial, com a l'antropònim Rectugenus. A aquesta peculiaritat s'hi afegia el fet que els formants en -briga d'alguns topònims (com Segobriga o Arcobriga) tenien paral·lels en altres regions d'Europa (com en els Brigantes de Britànnia i Germània). Això permetia suposar l'existència d'una altra capa lingüística a banda de la ibèrica, concretament una capa celta, de la qual també donaven compte les fonts antigues.

Els hereus de Humboldt

Després de l'obra de Humboldt, Emil Hübner es convertí en el gran epigrafista peninsular i desenvolupà una tasca molt completa no només pel que fa al món romà, sinó també en l'àmbit dels materials autòctons. Hübner recopilà la informació epigràfica en llatí, que publicà als volums hispans del Corpus inscriptionum Latinarum (CIL II i CIL II Suppl.), i, demés, dedicà una obra específica als materials pròpiament indígenes als seus Monumenta linguae Ibericae (MLI), els índexs de la qual contenen informació sobre antropònims, teònims, noms geogràfics, etc.

El lingüista Hugo Schuchardt prengué el relleu dels estudis onomàstics i, després del descobriment del Bronze d'Àscoli el 1908, relacionà els noms dels genets de la Turma Salluitana amb els de la regió ibèrica i insistí en el parentiu d'aquesta llengua amb el basc. Ell fou el primer a interpretar l'estructura dels noms ibèrics tal com l'entenem avui dia.

No obstant això, podem concedir a Gómez Moreno el privilegi de ser el primer a dibuixar un mapa de distribució d'antropònims hispans (1925), posant de manifest el potencial de l'Onomàstica per establir àrees geogràfiques de l'extensió d'una llengua.

Ja el mateix Humboldt havia observat que els topònims que contenien l'element -briga s'estenien per la zona central, septentrional i occidental d'Hispània d'una manera bastant uniforme; aquesta distribució dugué posteriorment a la conclusió que la regió havia estat de parla celta, cosa que l'oposava a l'àrea ibèrica, aquella on abundaven un altre tipus de formants per als noms de lloc, concretament ili- / ilti- (com a Iliberri). La idea que l'element -briga fos un desenvolupament fonètic particular de les llengües celtes a partir de l'arrel * bhrgh- posava en relleu una altra de les propietats de l'onomàstica: la possibilitat d'assignar arrels lèxiques a una llengua determinada, partint de la idea que algunes evolucions fonètiques són veritablement característiques d'unes determinades famílies lingüístiques.

A Gómez Moreno devem també una nova interpretació de la situació peninsular en reformular la divisió “Hispània cèltica / Hispània ibèrica” com a “Hispània indoeuropea / Hispània no indoeuropea"; la identificació posterior de noves llengües, com la lusitana a la regió indoeuropea (cf. Tovar 1985) o l'onomàstica vascona a l'àrea no indoeuropea (cf. Michelena 1961) avalaren la nova proposta de divisió lingüística d'Hispània.

L'antroponímia

Els materials que Hübner havia tret a la llum (i els d'altres publicacions com les Ephemerides Epigraphicae o el Boletín de la Real Academia de la Historia, que anaven donant compte periòdicament de les novetats) serviren de base per als pioners estudis antroponímics peninsulars. Els treballs parcials d'autors com Fidel Fita, Manuel Gómez-Moreno o Antonio Tovar avançaven la que seria l'etapa més sistemàtica de l'estudi onomàstic, iniciada per Jürgen Untermann, entre d'altres, amb treballs publicats a mitjan segle XX. Aquests estudis foren bàsicament els Elementos d'Untermann, les obres de Palomar per a la Lusitània i d'Albertos per a la resta de la península, i un estudi comparatiu de Rubio Alija sobre distribució onomàstica.

L'objectiu de cadascun d'aquests treballs era diferent: mentre que l'obra del professor alemany desenvolupava una forma d'estudi dirigida a la creació de mapes de dispersió dels antropònims (utilitzant la ja esmentada capacitat per establir àrees geogràfiques d'extensió d'una llengua, vid. Untermann, Elementos, pàg. 11-12), l'escola espanyola prioritzava un estudi més etimològic de les formes documentades, aprofitant la possibilitat de l'onomàstica d'assignar arrels lèxiques a una llengua concreta. Amb el temps Albertos fou capaç de recollir el relleu de l'estudi onomàstic hispà i d'unir les dues virtualitats de l'estudi onomàstic, admetent (vid., per exemple, Albertos 1983) la importància de la noció d'“àrea antroponímica” que Untermann havia desenvolupat.

Els descobriments epigràfics seguien proporcionant informació i començava a ser necessari disposar de publicacions que posessin al dia les noves dades i en facilitessin la consulta. Hispania Antiqua Epigraphica havia estat una eina model de repertori epigràfic que començà a publicar-se el 1950 i que, malauradament, no tingué continuïtat més enllà de final dels anys seixanta. El 1989 en prengué el relleu Hispania Epigraphica (HEp), d'una manera una mica titubejant en els primers números, però que avui s'ha convertit en una obra fonamental d'actualització del panorama epigràfic hispà. Aquestes obres es trobaven auxiliades per l'utilíssim Année épigraphique (AE) que, sense discontinuïtat de 1888 ençà, dona compte de les novetats epigràfiques de tot l'Imperi romà.

El 1994 José Manuel Abascal publicà un repertori de l'onomàstica hispana a l'epigrafia llatina; els seus Nombres personales es convertiren en una obra de referència que recollia les dades onomàstics des del CIL fins a les darreres publicacions, algunes de realment disperses.

El món indoeuropeu

Paral·lelament a l'obra d'Abascal, el Grup Mèrida iniciava l'estudi de l'onomàstica de la Lusitània romana, publicat el 2003 com a Atles antroponímic de la Lusitània romana. La participació, en aquest tipus de projectes, d'investigadors aliens al món de la Lingüística posava de manifest l'interès que l'Onomàstica despertava en altres disciplines relacionades amb l'Antiguitat. El capítol I d'aquesta obra, “La onomástica indígena”, a càrrec de Gorrochategui i Vallejo, estudia les característiques principals de l'onomàstica lusitana a partir de la distribució cartogràfica de noms i elements.

Aquestes recopilacions modernes, que integraven ja en el seu procés els avantatges de les eines informàtiques, presentaven també alguns inconvenients; l'obra d'Abascal no considerava els noms inclosos en les inscripcions indígenes, i l'atles del Grup Mèrida se circumscrivia únicament a la província romana de Lusitània.

Amb posterioritat, els materials celtibèrics recollits pel vol. IV dels Monumenta linguarum Hispanicarum (MLH) d'Untermann o per l'obra de Beltrán et al. 1996 complementaven en part les dades indígenes, i el conjunt de l'epigrafia indoeuropea d'Hispània restava així complet.

El 2005 José M. Vallejo publicava l'estudi lingüístic de l'onomàstica indígena de la Lusitània romana que, d'alguna manera, actualitzava l'obra de Palomar 1957; s'hi incloïen també les (poques) dades onomàstiques de l'epigrafia lusitana. A partir d'aquesta obra, que utilitzava també dades indígenes externes a Lusitània, es gestà la base de dades que serví per a l'elaboració de les fitxes onomàstiques del Banc de Dades Hespèria.

El món no indoeuropeu

Atès que les seccions epigràfiques del Banc de Dades Hespèria pretenen recopilar totes les inscripcions peninsulars, no podia obviar-se l'onomàstica ibèrica, que parcialment havia estat recollida per Abascal 1994 quan era transmesa per l'epigrafia llatina. El nostre gran desconeixement de la llengua ibèrica i les peculiaritats de la seva escriptura obligaven que el model d'introducció de les dades i llur consonància amb la resta de l'onomàstica peninsular suposessin un repte per a l'equip. L'ajuda d'Eduardo Orduña per a la creació del model de fitxa i la col·laboració de Noemí Moncunill foren determinants.

L'onomàstica ibèrica havia rebut ja una atenció especial per part d'Untermann, que confeccionà un llistat dels components antroponímics ibèrics (MLH III, § 7); Moncunill havia estudiat en el seu projecte doctoral el lèxic ibèric, d'on havia extret la informació onomàstica, que va publicar el 2010. Aquestes dues obres han servit com a font principal d'informació, sense oblidar l'existència d'altres referents com els treballs de Jesús Rodríguez Ramos.

L'àrea vascona, que ha vist incrementat el seu corpus d'una manera important, té, en obres com Gorrochategui 2006, 2007 i 2009 o Fernández Palacios 2009, les seves referències fonamentals, i la regió turdetana (detectada ja per Gómez-Moreno) ha rebut una atenció especial per part de Javier de Hoz (vid., per exemple, de Hoz 2010a, 458-462).

Les dades de la base

A banda dels noms indígenes que podem trobar a Hispània tant a l'epigrafia llatina com a la no llatina (monetal, ibèrica, celtibèrica, lusitana i turdetana), s'inclouen els noms literaris transmesos per fonts gregues i llatines (recollits bàsicament al capítol 21 de Humboldt 1821), i els noms de personatges hispans de fora de les nostres fronteres que han estat recollits pels diferents toms del CIL per a la resta de l'Imperi.

L'actualització de les dades, sigui com a correcció de les ja existents o com a introducció de nous ítems, es farà d'acord amb els mateixos criteris que n'han facilitat l'elaboració, és a dir, a partir fonamentalment de les publicacions periòdiques que d'una manera generalista (HEp i AE) posen al dia el panorama epigràfic peninsular. Tenim demés l'avantatge que, de fa alguns números, HEp recull les inscripcions indígenes en qualsevol dels signaris epicòrics hispans, de manera que la consulta esdevé molt més simple. Cal esmentar també l'actualització de l'epigrafia indígena peninsular que, a manera de Chronicae, publica periòdicament la revista Palaeohispanica.

Per ara no hem utilitzat cap dada de les inscripcions del SO, massa dubtoses en l'estat actual de la investigació.

Mapa d'antroponímia

Quan projectem sobre un gràfic les poblacions en les quals tenim testimoniats antropònims indígenes recollits al Banc de Dades Hespèria, aconseguim un mapa general peninsular que dóna una idea gràfica força fidedigna de la quantitat d'inscripcions que fem servir i de llur extensió geogràfica.

Malgrat tots els mapes parcials que s'han confeccionat sobre la dispersió de noms o de famílies de noms (cf. la nostra referència bàsica, Untermann, Elementos), mai no s'havia elaborat un mapa com el que aquí recollim, que cartografiés totes les poblacions amb testimonis antroponímics indígenes.

Com hem comentat, les diferents possibilitats de l'Onomàstica afavoreixen que sigui utilitzada en diferents aspectes: el primer, el de la dispersió geogràfica de les llengües, permet parcel·lar el mapa anterior en diverses àrees menors i assignar a cadascuna alguns noms que tan sols es testimonien allà, o ho fan de manera majoritària. Així, podem situar a la Celtibèria noms com Segontius, Letondo, Rectugenus o Melmandus; a la regió occidental, Tanginus, Sunua o Apana; a l'àrea vascona, Abisunhari, Abisunsonis o Vmmesahar; i a la regió ibèrica, bilostibaś, biuŕtaŕ o sakaŕiskeŕ. Una altra característica de l'onomàstica és la possibilitat d'emetre hipòtesis etimològiques, que posaran en relleu altres trets que caracteritzaran lingüísticament aquests noms: absència de p a les formes celtes, absència de grups consonàntics al món ibèric o vascó, presència d'aspiracions a les àrees vascona o turdetana, etc. A tall d'exemple, podem observar un d'aquests mapes parcials, concretament el de la ubicació de les unitats suprafamiliars.

La teonímia

També foren les obres de Hübner les que serviren com una primera recopilació general dels noms de divinitats. L'atenció per aquests testimonis sobrepassava l'interès merament lingüístic i despertava el d'altres disciplines com l'Antropologia o la Història de les religions.

Els estudis sobre els noms de divinitats peninsulars s'inicien d'una manera general amb l'obra pionera de José Leite de Vasconcelos a principi del segle XX, i reben una atenció especial i sistemàtica amb els treballs de José M. Blázquez a Espanya o de José d'Encarnação i José Manuel Garcia a Portugal. Aquesta parcel·lació de l'estudi per països (fet que no s'ha produït en la mateixa mesura en l'antroponímia) és una característica bastant acusada en els treballs teonímics, i no ha facilitat sempre una visió de conjunt.

Més modernament disposem de treballs com els de Blanca Prósper, Carlos Búa, Juan Carlos Olivares o el projecte FERCAn de l'Acadèmia Austríaca de les Ciències.

Mapa de teonímia

De manera similar a com hem procedit amb l'antroponímia, i amb el mateix interès gràfic i visual, podem obtenir un mapa amb totes les poblacions on apareixen testimoniats noms de divinitat, segons les dades que figuren al Banc de Dades Hespèria.

Aquest mapa de la teonímia peninsular mostra una dispersió menys uniforme que l'antroponímia, cosa que és posada especialment de manifest per la gran concentració a la Lusitània-Gallaecia i per la quasi absència total de formes a l'àrea ibèrica.

Altres mapes parcials també són possibles i posen en relleu, de la mateixa manera que passa amb l'antroponímia, la capacitat de la teonímia d'ajudar a la Lingüística, atès que poden establir-se àrees menors de concentració de teònims: a l'Occident, amb noms com REUE, Bandue o Nabiae, o a la Celtibèria, Lugu. Així mateix, altres trets ajuden a caracteritzar les àrees i, per extensió, les llengües que s'hi parlen, com la presència de p- als lusitans Paramaeco, Paeteaico o Palantico, o l'aspiració en els vascons Helasse o Larrahe, sense comptar amb la informació lingüística que ens proporcionen les restes de flexió indígena a formes lusitanes com Nemucelaicabo.

La fitxa de la taula “Antroponímia i teonímia (Corpus)”

El projecte Hespèria recull, dins de la seva base de dades onomàstiques, una taula que hem denominat "Antroponímia i Teonímia (Corpus)", que conté, per a cadascun dels registres, les dades d'un individu en la seqüència onomàstica del qual aparegui un nom indígena, ja sigui a l'idiònim, a la filiació o a la unitat suprafamiliar. En les gairebé 5900 fitxes s'hi han buidat dels textos ibèrics més antics fins a les últimes inscripcions llatines del Baix Imperi, cosa que a la pràctica implica més de 7000 testimonis de noms. Es recullen tots els antropònims d'inscripcions llatines, gregues, celtibèriques, ibèriques, turdetanes i lusitanes. Hi figuren també els noms literaris transmesos per les fonts greco-llatines, i els noms d'individus trobats fora de la península que declaren el seu origen hispà.

En el camp de “Seqüència onomàstica” hi ha recollits els noms tal com apareixen a la inscripció, amb la qual cosa es posa de manifest la relació que s'estableix entre els diferents elements. Les grafies no llatines s'han adaptat als estàndards més acceptats, segons la transcripció que es veu a l'apartat epigràfic del BDHesp, a què remetem per qualsevol dubte que pugui sorgir sobre els signaris hispànics. Per a les regions epigràfiques que encara no estan disponibles al BDHesp (ibèric meridional, turdetà o greco-ibèric), hem seguit les transliteracions de MLH III. De la mateixa manera que a l'apartat epigràfic, el sistema dual dels signaris s'assenyala amb un accent sobre la vocal en aquells sil·labogrames que estan hipercaracterizats.

Els camps subsegüents estan dissenyats per destacar la funció de cadascun dels elements de la fórmula, cosa que, tanmateix, no afecta l'estudi ni la consideració lingüística: el camp “Nomen” recull en nominatiu les formes indígenes que funcionen com a nomen gentilicium en les fórmules onomàstiques de tria nomina (o duo nomina en inscripcions més tardanes). Evidentment, no s'exclouen els elements llatins quan l'individu presenta altres elements indígenes (per exemple, P. Iulius G. f. Gal. Tanginus). El camp “cognomen / nom únic” inclou els noms que en la fórmula onomàstica romana apareixen com a cognomina i els idiònims que en els models indígenes identifiquen l'individu, de funció més o menys equivalent als primers. L'apartat per a “Filiació” inclou el nom del pare o de la mare i, tot i que en les inscripcions apareix en genitiu, ha estat lematitzat en nominatiu, després d'haver resolt alguns casos problemàtics derivats de les terminacions en -i, atès que, segons la pràctica epigràfica llatina, poden correspondre's tant a nominatius en -us com en -ius. De la mateixa manera que en els camps anteriors, no s'exclouen les filiacions llatines quan acompanyen noms indígenes (p. ex., Tanginus Capitonis f.). El camp “Unitat suprafamiliar” és l'únic que no modifica el cas en què apareix el nom, sigui aquest genitiu plural (el més abundant) o nominatiu plural, o altres en singular en què hi ha concordança amb el cas en què apareix l'idiònim.

Immediatament sota la “Seqüència onomàstica” apareix el camp “teònim”, on es recullen els noms de les divinitats indígenes, vagin o no associats a un individu; d'aquesta manera queden inclosos tots els noms hispans de divinitats, sigui en inscripcions locals o llatines. Sumen una mica més de 700 entrades, on es recull en primer lloc la forma de la divinitat en el cas en què es documenta, generalment en datiu (p. ex. Bandue), seguida de la seqüència de lletres conservades a la inscripció (p. ex. Ba[n]due); el propòsit és afavorir les cerques i facilitar l'ordenació dels noms. Quan en una inscripció hi apareixen dos o més individus com a oferents d'una sola divinitat, el nom d'aquesta s'ha repetit en les diferents fitxes, però només en una és una referència ordinària; a les altres el teònim s'ha inclòs entre parèntesis angulars (<>) per expressar que ha de ser eliminat a efectes de còmput de testimonis.

Un petit camp per a “Observacions” completa la informació epigràfica i filològica en cada registre. D'altra banda, cadascuna de les fitxes afegeix a les dades merament onomàstiques una referència bibliogràfica tan actualitzada com sigui possible, les dades de localització geogràfica i un mapa que il·lustra la procedència exacta del nom; en el cas dels individus que, fora del seu lloc de procedència, declaren la seva origo, és aquesta la que serveix per a establir la localització geogràfica.

Les recerques relacionades amb l'antroponímia i la teonímia també poden realitzar-se segons diferents criteris, siguin aquests estrictament onomàstics o geogràfics. Així, poden cercar-se noms indígenes segons llur funció en la seqüència onomàstica (en els camps "Nomen", "Cognomen / nom únic", "Filiació", etc.), segons llur distribució per localitats o províncies, d'acord amb llur aparició bibliogràfica, o combinar tots els criteris. Les sintaxis més habituals que faciliten algunes cerques complexes apareixen a la mateixa pàgina de cerques. Els resultats d'aquestes cerques poden ser reflectits sempre en un mapa o en un arxiu PDF.