Hespèria

Presentació Celtibèric

Accés a la base de dades de la Celtibèria

En aquesta secció s'inclouen les inscripcions celtibèriques stricto sensu, és a dir, aquelles la llengua de les quals podem identificar com a celtibèrica pels trets fonètics o morfològics que presenten els textos, i també les inscripcions de territori celtibèric la llengua de les quals no és possible determinar amb seguretat, ja sigui pel seu caràcter fragmentari o per la brevetat de la inscripció (com succeeix freqüentment amb els grafits i les marques sobre ceràmica). La llengua celtibèrica és una llengua indoeuropea, pertanyent a la família cèltica (com l'irlandès, el gal·lès, el bretó, etc.), igual que altres llengües de les quals tenim testimoni a l'antiguitat, fonamentalment el gal i el lepòntic. Amb alguna petita excepció, les inscripcions celtibèriques conegudes fins avui foren publicades i estudiades per Jürgen Untermann al volum IV dels MLH, de l'any 1997, agrupades, segons un criteri lingüístic, dins de la zona K. D'aleshores ençà hi ha hagut algunes troballes importants i el nombre d'inscripcions no ha deixat de créixer.

La cronologia de les inscripcions celtibèriques és força restringida i, encara que no podem datar-les totes amb exactitud, arrenca al segle II a. E. i no va més enllà de començament del segle I n. E.

Les inscripcions celtibèriques apareixen fonamentalment en territori celtibèric, de manera que les majors concentracions i les troballes més importants les tenim a les actuals províncies de Saragossa, Terol, Sòria i Guadalajara, essent també relativament freqüents a les províncies limítrofes. Esporàdicament poden aparèixer inscripcions celtibèriques en altres zones, ja sigui lligades a una expansió dels celtibers cap a aquests territoris, com succeeix molt probablement amb les de Càceres, o bé, en casos més excepcionals, per raons personals, com succeeix segurament amb l'estela d'Eivissa (IB.01.01).

Deixant de banda les llegendes monetals, que s'inclouen en una altra secció del Banc de Dades Hespèria (NUMISMÀTICA), els tipus d'inscripcions que trobem són molt diversos, des dels grans bronzes que contenen textos de caràcter públic, com els bronzes de Botorrita, fins a esgrafiats de propietat i marques sobre instrumentum, passant per inscripcions funeràries o inscripcions rupestres en santuaris. Dins de l'epigrafia celtibèrica té especial importància un tipus que, si bé no n'és exclusiu, sí que va aconseguir un desenvolupament molt especial: les tésseres d'hospitalitat.

Signaris

Per escriure la llengua celtibèrica es van utilitzar dos sistemes d'escriptura diferents, dins del primer dels quals trobem, al seu torn, dues variants:

• a) adaptacions del sistema d'escriptura ibèric llevantí
• b) escriptura llatina

Els celtibers adaptaren l'escriptura ibèrica per escriure la seva pròpia llengua, simplificant lleugerament el sistema original en eliminar un dels signes per a les vibrants i un dels signes per a les nasals, de manera que el nombre de signes utilitzats restà reduït a 26, tal com apareix a la taula següent.

Signaris (taula sensible):
En passar el cursor sobre els signes apareixen les variants que distingeix Untermann als MLH IV.

Figura 1: Signari celtibèric, amb les variants recollides als MLH IV.

És interessant constatar que hi hagué dues adaptacions diferents i independents de l'escriptura ibèrica per escriure la llengua celtibèrica, la qual cosa, a banda de la preferència per determinades variants paleogràfiques dels signes, s'evidencia fonamentalment en els signes utilitzats per a les nasals. La llengua ibèrica disposava de tres signes per a les nasals (, , ), mentre que en celtibèric només n'existien dues (/m/ i /n/), de manera que un dels signes sobrava. La tria fou diferent en dues zones del territori celtibèric:

• el signari celtibèric oriental fa servir per a /m/ i per a /n/;
• el signari celtibèric occidental fa servir per a /m/ i per a /n/.

La variant oriental és l'emprada en els bronzes celtibèrics de Botorrita (Z.01), mentre que el centre epigràfic més important de la variant occidental és Luzaga (GU.01). Encara que la distribució entre l'ús d'una variant i l'altra respon a criteris fonamentalment geogràfics, no és del tot estricta, atès que la variant oriental tingué un ús més general: hi ha inscripcions en la variant oriental dins de l'àrea occidental i, amb molt escasses excepcions, la variant oriental fou l'emprada de manera majoritària a l'epigrafia monetal. Com el signari ibèric del qual procedeix, l'escriptura celtibèrica, en les seves dues variants, combina signes sil·làbics (per a les seqüències de consonant oclusiva més vocal) amb signes alfabètics (per a les vocals i per a les sibilants, nasals, lateral i vibrant), tal com es reflecteix a la taula.

És actualment objecte de discussió entre els especialistes en epigrafia celtibèrica si les variants paleogràfiques simples i complexes per als signes sil·làbics que apareixen a les inscripcions tenen valor fonètic, és a dir, si l'anomenat sistema “dual”, amb una notació diferenciada entre les consonants oclusives sordes i sonores, estigué en ús en celtibèric. També s'utilitzà l'escriptura llatina per escriure la llengua celtibèrica, la qual cosa ha de posar-se en relació amb l'avanç de la presència romana a la vall de l'Ebre.

Referència Hespèria

Taula amb la llista de referències Hespèria usades per a la Celtibèria.

Igual que a la resta del banc de dades, la referència Hespèria per a cada inscripció consta, en primer lloc, de l'abreviatura de la província corresponent (o la indicació SP “sense procedència”, quan no es coneix el lloc de la troballa). Ve a continuació una primera xifra que identifica el municipi on fou trobada la inscripció i un segon nombre que correspon a la inscripció en si. En els casos en què hi ha dubtes sobre l'autenticitat de la inscripció, la referència Hespèria inclou al final la indicació “SUSPECTA” i, si la inscripció és considerada actualment falsa, es marca mitjançant la indicació “FALSA”.

Dins de cada municipi el Banc de Dades Hespèria procura respectar, sempre que sigui possible, l'ordre d'edició de les inscripcions dels MLH. Així, per exemple, els bronzes de Botorrita, que als MLH tenen la referència K.1.1, K.1.2 i K.1.3, tenen la referència Hespèria Z.09.01, Z.09.02 i Z.09.03, on Z correspon a la província de Saragossa i 09 identifica la localitat de Botorrita. La numeració de les localitats dins d'una mateixa província segueix un criteri geogràfic, de nord a sud i d'est a oest.

Les localitats on han aparegut inscripcions celtibèriques (en el sentit indicat més amunt) figuren a la taula que es pot veure aquíaquí. En aquesta taula es recullen tots els municipis de cada província on han aparegut inscripcions paleohispàniques, però només estan actius els enllaços que corresponen a inscripcions celtibèriques; els que corresponen a inscripcions en altres llengües encara no estan accessibles per a llur consulta.

Mapa 1: Vista general dels principals jaciments de la Celtibèria amb la seva referència Hespèria. ( Mapa sensible: en passar el cursor sobre el mapa, apareixen fotos d'alguns jaciments.)