Hespèria

Zona C

Les regions C i D dels MLH III reuneixen les inscripcions ibèriques trobades entre els Pirineus i el riu Ebre: inclouen, per tant, la pràctica totalitat de Catalunya, amb l'excepció de la Cerdanya (zona B) i d'alguns municipis tarragonins a l'oest (Batea, T.04, i Miravet, T.05: zona E) o al sud (Alcanar, T.13: zona F) de l'Ebre, així com el nord-est d'Aragó. La regió C comprèn els territoris costaners, això és, les actuals províncies de Girona, Tarragona i una part de Barcelona, ocupades en l'antiguitat per indigets, laietans, cessetans i ilercavons. La regió D abraça l'interior, les actuals províncies d'Osca, Lleida i la part restant de Barcelona, en les quals s'establiren tres grans grups: ausetans, lacetans i ilergets. Les dues zones presenten estretes relacions comercials i culturals ja en època antiga, però difereixen en nombrosos aspectes quant a l'hàbit epigràfic.

Jaciments i conjunts epigràfics de la costa

Al volum III dels MLH, Untermann inventarià 26 jaciments amb epigrafia ibèrica pertanyents a la zona C, però les troballes de les darreres dècades han fet augmentar de manera molt notòria el nombre de nuclis amb presència d'escriptura: avui són ja 81 els jaciments identificats, i el nombre d'inscripcions editades arriba fins a unes 400. El territori comprèn a més diverses seques: untikesken (Mon.06), a Emporion; ilturo (Mon.11) i abaŕiltur (Mon.27), a Cabrera de Mar, la primera, i tal vegada als seus voltants, la segona; laieśken (Mon.13), localitzable entre l'àrea de Barcelona i el Maresme; baitolo (Mon.08) i baŕkeno (Mon.109), antecessores respectivament de les romanes Baetulo i Barcino; kese (Mon.12) i taŕakonśalir (Mon.110), a Tarragona. Per contra, són de localització més incerta, encara que probablement també a la zona C, lauro (Mon.14), al Vallès Oriental (Llorens - Ripollès 1998, 117), Llerona (CNH), Granollers o Can Tacó a Montmeló (Padrós 2005, 526), i les encara més debatudes kaio (Mon.82), que alguns autors situen a prop de kese, i masonsa (Mon.15), que s'ha situat a Catalunya simplement per paral·lelismes iconogràfics.

Del golf de Roses fins al riu Llobregat, els jaciments d'aquesta zona es concentren directament al litoral o a la vora, amb una certa penetració cap a l'interior a la plana de l'Empordà i a les conques del Besòs i del Llobregat. Més al sud, els jaciments són, en canvi, més escassos i, amb algunes excepcions com Tarraco, la majoria s'allunyen ja pròpiament de la franja de costa, disseminant-se especialment al voltant de la serralada prelitoral i orientant-se cap a les rutes interiors a través del riu Ebre.

Seguint una orientació de nord a sud, els jaciments amb un registre epigràfic més ric es concentren a la zona de l'Empordà, a l'àrea d'influència de la colònia grega d'Emporion. En aquesta zona la densitat de jaciments amb epigrafia ibèrica és molt significativa: destaquen especialment el Mas Castellar (Pontós: GI.08), la mateixa Empúries (l'Escala: GI.10) o el Puig de Sant Andreu (Ullastret: GI.15), el jaciment de la zona C que ha proporcionat més documents fins avui. De les comarques barcelonines cal destacar-ne els jaciments costaners del Maresme i alguns poblats interiors a la zona de Vallès: així, els jaciments amb un registre epigràfic més nodrit són Egara (Terrassa: B.16), Can Fatjó (Rubí: B.17), el Turó de Ca n'Oliver (Cerdanyola del Vallès: B.20), Baetulo (Badalona: B.41) i Ilduro (Cabrera de Mar: B.44). Al sud del Llobregat i a la província de Tarragona, les troballes són més disperses, però destaquen encara amb un corpus significatiu el Serrat de Sant Miquel (Vinebre: T.06), el Castellet de Banyoles (Tivissa: T.07) i Tarraco (Tarragona: T.11).

La zona C no només presenta, en línies generals, una gran densitat quant a la procedència de les troballes, sinó que també destaca per una cultura epigràfica rica i variada, en què estan ben representats pràcticament tots els tipus epigràfics característics de la cultura ibèrica. Els esgrafiats sobre ceràmica són els més comuns i es troben repartits per tota la zona; malgrat que molts són breus, tenen un gran interès per al coneixement de l'antroponímia ibèrica.

Les làmines de plom també hi estan molt ben representades, amb una vintena d'exemplars: a l'Empordà destaquen, per la seva extensió, les recuperades a Empúries (GI.10.11, GI.10.12 i GI.10.10, essent aquest darrer un exemplar únic pel fet de trobar-se encastat en una columna i exposat en una de les necròpolis); Ullastret (GI.15.04-08) i el Castell de la Fosca, a Palamós (GI.20.01). Més al sud, convé recordar el plom de la Penya del Moro (Sant Just Desvern: B.38.01), excepcional en aquesta zona perquè porta una inscripció levogira, i el conjunt de làmines del Castellet de Banyoles, a Tivissa (T.01.01-04). De procedència desconeguda, però segurament també d'aquesta àrea, són T.00.01-02; en canvi, T.00.03, encara que tradicionalment atribuït a la província de Tarragona, presenta una paleografia més pròpia de l'àrea edetana.

Quant a l'epigrafia sobre pedra, destaquen pel seu horitzó cronològic, clarament anterior a la romanització de la zona, els exemplars d'Ullastret (GI.15.01-03); les lletres de grans dimensions i aparença monumental d'algunes d'aquestes peces els confereixen un caràcter excepcional per l'època, i apunten a un ús molt desenvolupat de l'escriptura en aquest jaciment. Les esteles funeràries no són especialment abundants en cap punt de la zona C; cal esmentar, no obstant això, pel seu text de notable extensió, la trobada a Santa Perpètua de Mogoda (B.21.01), com també l'estela, malauradament perduda, de Barcino (B.37.02) i els tres exemplars provinents de Badalona (B.41.01-03); finalment, tenen gran importància per llur caràcter gairebé únic els exemplars bilingües o mixtes trobats a Tarraco (T.11.05-06). L'hàbit epigràfic sobre pedra adquireix, de fet, una rellevància especial tant a la capital de la Tarraconense com aEmporiae, on la influència de la romanització en la cultura escrita es fa especialment evident; d'Empúries n'hem de recordar el conjunt de plaques inscrites, segurament de tipus honorífic, en què es percep una claríssima influència de l'epigrafia pública romana (GI.10.01-09). Tarragona destaca, com avançàvem fa un moment, per haver proporcionat les úniques tres inscripcions en ibèric i llatí de la zona C (T.11.05-06 i .09), totes sobre pedra, i almenys dues de caràcter també clarament funerari; la ciutat disposa a més d'algunes inscripcions parietals ubicades dins de la muralla romana, a la Torre de Minerva (T.11.01-04), la lectura de les quals és, lamentablement, molt complicada a causa de llur mal estat de conservació.

Hem d'esmentar també algunes inscripcions destacables sobre instrumentum, que demostren una considerable penetració de l'escriptura en l'àmbit domèstic i quotidià. Un dels conjunts més interessants és, sense cap mena de dubte, el de les torteres inscrites; per ara n'han aparegut exemplars a Can Miralles-Can Modolell (B.44.02), Ilduro (B.44.39), Vilademuls (GI.07.02), Sant Julià de Ramis (GI.13.07), Palamós (GI.20.02) i el Vilar de Valls (T.03.04). Altres objectes inscrits que paga la pena evocar són el ponderal de Calafell (T.12.02) o el penjoll de Can Gambús (B.19.04), tots dos amb una inscripció que sembla correspondre a una dedicatòria. A l'últim, un objecte excepcional per la seva raresa és un cep d'àncora amb el topònim baitolo doblement estampillat (GI.00.01).

De l'ús de l'escriptura en context religiós i votiu en tenim una bona mostra en la peça coneguda com el “rhyton d'Ullastret” (GI.15.09); encara que és possible que altres peces tinguin també una naturalesa semblant, avui dia ens resulta molt difícil identificar aquest tipus d'inscripcions sobre la base de criteris exclusivament lingüístics (aquest podria ésser el cas, tanmateix, d'alguns textos amb el terme baikar, relativament comú a la nostra zona: cf. B.37.03, B.44.16, T.07.06, GI.07.01 i GI.13.01). No pot descartar-se tampoc que l'excepcional conjunt de pàteres de plata inscrites i luxosament decorades de Tivissa (T.07.05-09) hagi de ser interpretat en aquest sentit.

Finalment, podem destacar també alguns segells amb firmes d'artesà (B.25.02-06; B.41.05-06; B.18.01-02; B.31.02; B.42.05; T.03.01-02), que, juntament amb l'epigrafia sobre plom i alguns dels grafits sobre ceràmica (cf., per exemple, l'òstracon amb un text comptable de Bigues i Riells: B.22.02), posen de manifest la important relació entre epigrafia i comerç en aquesta regió.

Pot consultar-se una Taula amb la llista de referències Hespèria usades per a aquesta zona C.

Cronologia

La zona C es caracteritza per proporcionar-nos alguns dels textos més antics en llengua ibèrica: de la fi del s. V a. E. són, en efecte, alguns grafits sobre ceràmica àtica d'Ullastret (GI.15.34) o Pontós (GI.08.06 i .09). Tot i que els exemplars d'aquest primer horitzó epigràfic són escassos, ja al s. IV la pràctica de l'escriptura sembla que estava plenament assentada almenys a la meitat nord del territori: a aquesta època no només són atribuïbles una sèrie de grafits sobre ceràmica àtica o grisa ibèrica, sinó també algunes de les més primerenques tauletes de plom (p. ex. B.38.01). D'altra banda, la relativa freqüència de textos duals a tota l'àrea certifica la plena difusió pel territori de l'escriptura ja en època preromana. Després de l'arribada dels romans, tanmateix, la presència de documents escrits s'intensifica, alhora que apareixen nous tipus epigràfics, encara que cal destacar també que, en contrapartida, comencen a abundar els grafits més breus i amb simples marques o abreviatures, i de vegades fins i tot amb praenomina llatins. La persistència de l'escriptura, ja ben entrada l'època romana, és posada de manifest per les inscripcions bilingües de Tarragona i és molt probable que, tal com passa de forma generalitzada a tot el territori ibèric (Simón Cornago 2013), la substitució epigràfica de l'ibèric pel llatí coincidís amb el canvi d'era i l'explosió del fenomen epigràfic romà en època d'august.

Escriptura

La zona litoral de Catalunya, a causa de la presència d'inscripcions de relativa antiguitat, proporciona nombrosos exemples d'escriptura dual. Aquesta escriptura es caracteritza per l'ús de signes marcats mitjançant l'afegiment d'un traç suplementari al signe estàndard. L'estudi exhaustiu i sistemàtic de Ferrer i Jané (2005) ha demostrat que aquest sistema dual fou utilitzat amb un grau major o menor de sistematicitat per representar l'oposició fonològica de sonoritat (o assimilable a la sonoritat tal com la percebien els romans) existent en ibèric, que no és expressada en el sistema estàndard no dual. S'ha comprovat que a la varietat dual de l'escriptura ibèrica nord-oriental el signe simple representa una oclusiva sonora, mentre que el seu signe marcat anota la sorda corresponent: 𐊐 /da/ - 𐊌) /ta/ (vegeu aquí). Encara que les publicacions científiques més recents, com el Lexikon der iberischen Inschriften (Moncunill - Velaza 2019), editen o citen aquests textos en escriptura dual mitjançant una transcripció d'acord amb l'alfabet llatí, usant <t, k> per a les sordes i <b, d, g> per a les sonores, nosaltres hem seguit la norma d'Hespèria, emprada en l'edició de les restants zones epigràfiques (vegeu aquí). Conseqüentment, hem transcrit amb síl·laba accentuada (tá) el signe que presenta un traç addicional (𐊌), deixant la transcripció tradicional (ta) per al signe senzill (𐊐).

Mapa 1: Jaciments a la zona epigràfica C (mapa sensible: cliqueu per veure fotos d'alguns jaciments)