Hespèria

Banc de dades de llengües paleohispàniques

Zona D

 

 

Accés a la base de dades de les zones C i D

Les regions C i D dels MLH III reuneixen les inscripcions ibèriques trobades entre els Pirineus i el riu Ebre: inclouen, per tant, la pràctica totalitat de Catalunya, amb l'excepció de la Cerdanya (zona B) i d'alguns municipis tarragonins a l'oest (Batea, T.04, i Miravet, T.05: zona E) o al sud (Alcanar, T.13: zona F) de l'Ebre, així com el nord-est d'Aragó. La regió C comprèn els territoris costaners, això és, les actuals províncies de Girona, Tarragona i una part de Barcelona, ocupades en l'antiguitat per indigets, laietans, cessetans i ilercavons. La regió D abraça l'interior, les actuals províncies d'Osca, Lleida i la part restant de Barcelona, en les quals s'establiren tres grans grups: ausetans, lacetans i ilergets. Les dues zones presenten estretes relacions comercials i culturals ja en època antiga, però difereixen en nombrosos aspectes quant a l'hàbit epigràfic.

Jaciments i conjunts epigràfics de l'interior

El coneixement de l'epigrafia ibèrica de la zona D ha augmentat també considerablement d'ençà de la publicació del volum III dels MLH, que recollia 12 jaciments amb inscripcions paleohispàniques, mentre que avui se'n compten 45. A la zona hi trobem a més les seques d'auśesken (Mon.07), śikaŕa (Mon.114), ieśo (Mon.10), iltiŕta (Mon.18) i eśo (Mon.17), predecessores de les principals ciutats romanes de l'interior català: Auso (Vic), Sigarra (els Prats de Rei), Iesso (Guissona), Ilerda (Lleida) i Aeso (Isona). Altres tallers poden atribuir-se també a alguna de les formacions ètniques de la regió, com euśti(baikula) (Mon.09) o ore (Mon.31), probablement ausetans; per contra, la ubicació de seques com iltiŕkesken (Mon.19) o aŕketuŕki (Mon.28) és molt més debatuda, encara que diversos autors les han situades igualment a l'interior de Catalunya.

La dispersió de les troballes epigràfiques és notable: són pocs els jaciments amb més de sis inscripcions i, tot i tractar-se de ciutats encunyadores de moneda o de nuclis de certa importància, el gruix de la documentació està representat per esgrafiats sobre ceràmica de només uns quants signes o molt fragmentaris. És el cas del Serrat de Sant Miquel de Sorba (Montmajor: B.01), Sigarra (B.12), Can Sotaterra (Solsona: L.03), Ilerda (L.08) i Iesso (L.18); d'aquests assentaments, només el darrer coneix epígrafs sobre suport no ceràmic. És cert que el coneixement arqueològic de la majoria és encara molt deficient, com succeeix a Ilerda o Sigarra, però els grafits publicats sembla que constitueixen una mostra molt significativa de la realitat que amaga el subsòl.

Aquesta pobresa generalitzada del registre epigràfic contrasta amb el nombre de làmines de plom inscrites que ha proporcionat l'àrea ilergeta. Per desgràcia, en general es tracta de troballes degudes a l'activitat de furtius amb detectors de metalls, la qual cosa ens priva de qualsevol informació relativa al context arqueològic. Cal destacar el conjunt de Monteró (Camarasa: L.01), amb tres tauletes, dues de les quals opistògrafes i palimpsests (L.01.02-03); la més antiga és l'única que ha estat recuperada en una excavació regular (L.01.03). Dues més procedeixen respectivament d'Olriols (Sant Esteve de Llitera: HU.03.01) i del Tossal del Mor (Tàrrega: L.17.01), i la sisena és de procedència desconeguda però fou atribuïda per J. Untermann al Baix Segre (L.00.01).

Tot i la seva major brevetat, el caràcter formular de les inscripcions sobre pedra les converteix en elements clau per al coneixement de la llengua dels ibers. En aquest sentit, hem d'esmentar els monuments de la Vispesa (Binèfar: HU.01.01-02), l'epitafi perdut de Fraga (HU.02.01), l'estela de Iesso (L.18.01) i la làpida de Civit (Talavera: L.20.01). Altres inscripcions, com les del Turó de l'Osona (Vic: B.03.01) o Sant Hipòlit de Voltregà (B.05.01), són, en canvi, molt fragmentàries i poc aprofitables del punt de vista lingüístic. Cal destacar igualment els conjunts rupestres de Les Graus, a prop del jaciment de l'Esquerda (les Masies de Roda: B.07.01), l'Esquirol –amb un abecedari no dual (B.08.01)–, Sant Martí de Centelles (B.23.01) i la Roca dels Moros del Cogul (L.09.01), abric de llarga tradició cultual en què els esgrafiats ibèrics comparteixen espai amb gravats esquemàtics d'època prehistòrica i inscripcions votives en llatí.

Entre els documents sobre ceràmica cal subratllar la singularitat de la gerreta de la Joncosa (Jorba: B.11.01), amb una inscripció ante cocturam d'uns 350 signes que constitueix un dels textos ibèrics més extensos i excepcionals de tot el corpus. No hem d'oblidar tampoc la importància de peces més modestes com l'òstracon de Can Sotaterra (L.03.01) o la tortera del Gebut (Soses: L.07.02), la revisió de la qual dugué a l'esclariment del sistema dual en el signari llevantí i a la seva acceptació general per part de la comunitat científica, en contribuir de manera decisiva a la proposta de lectura dels signes bo1 i bo3 com a ta (Ferrer i Jané 2005). Una altra tortera, procedent de Margalef (Torregrossa) i d'interpretació desesperada, podria ésser en realitat un dels primers exemples al territori ilerget de pseudo-escriptura (L.11.02). Podríem esmentar, a l'últim, dos segells sobre ceràmica de Iesso (L.18.03 i .14), les úniques marques d'artesà documentades per ara a la regió.

Pot consultar-se una taula amb la Llista de referències Hespèria usades per a aquesta zona D.

Cronologia

L'aparició de l'escriptura és més tardana a l'interior de Catalunya, recollida a la zona D, que a la costa, corresponent a la zona C. Tot i l'existència de dos esgrafiats sobre ceràmica àtica de vernís negre datables al segle IV a. E., procedents de Roques de Sant Formatge (Seròs: L.06.01) i del Tossal de les Tenalles (Sidamon: L.14.01), hi ha acord en el fet que probablement es tracta d'inscripcions realitzades en un altre lloc, en algun jaciment costaner. L'hàbit epigràfic sembla introduir-se lentament a la segona meitat del segle III a. E. Són especialment reveladores les làmines de plom ilergetes, la funcionalitat de les quals exclou la importació casual i garanteix la presència d'individus alfabetitzats al lloc de la troballa: almenys una empra el sistema dual (L.01.03) i pot situar-se abans de c. 200 a. E., mentre que la resta mostra una sèrie de trets paleogràfics arcaïtzants que, amb independència de si les tauletes fan servir o no l'esmentat sistema, permeten de situar-les entre la fi del segle III i el començament del segle II a. E.

No obstant això, la major part de la documentació de la regió D, consistent en esgrafiats sobre ceràmica de vernís negre campaniana o calena, ha de datar-se entre mitjan segle II i el segon terç del segle I a. E., cronologia que convé en general a les inscripcions sobre pedra i a altres materials com la mateixa gerreta de la Joncosa (B.11.01). El cas d'Ilerda indica que la substitució de l'epigrafia ibèrica per la llatina tingué lloc probablement també durant el regnat d'August. Un presumpte esgrafiat paleohispànic sobre terra sigil·lada del Mas de l'Hereu (Alcarràs), que constituïa un dels exemplars més tardans del corpus de la regió, ha resultat ésser en realitat un text llatí (L.24.01LATINA).

Escriptura

La zona interior de Catalunya, a causa principalment de la presència d'inscripcions de cronologia tardana, proporciona menys exemples d'escriptura dual que la zona litoral. Aquesta escriptura es caracteritza per l'ús de signes marcats mitjançant l'afegiment d'un traç suplementari al signe estàndard. L'estudi exhaustiu i sistemàtic de Ferrer i Jané (2005) ha demostrat que aquest sistema dual fou utilitzat amb un grau major o menor de sistematicitat per representar l'oposició fonològica de sonoritat (o assimilable a la sonoritat tal com la percebien els romans) existent en ibèric, que no és expressada en el sistema estàndard no dual. S'ha comprovat que a la varietat dual de l'escriptura ibèrica nord-oriental el signe simple representa una oclusiva sonora, mentre que el seu signe marcat anota la sorda corresponent: 𐊐 /da/ - 𐊌 /ta/ (vegeu aquí). Encara que les publicacions científiques més recents, com el Lexikon der iberischen Inschriften (Moncunill - Velaza 2019), editen o citen aquests textos en escriptura dual mitjançant una transcripció d'acord amb l'alfabet llatí, usant <t, k> per a les sordes i <b, d, g> per a les sonores, nosaltres hem seguit la norma d'Hespèria, emprada en l'edició de les restants zones epigràfiques (vegeu aquí). Conseqüentment, hem transcrit amb síl·laba accentuada (tá) el signe que presenta un traç addicional (𐊌), deixant la transcripció tradicional (ta) per al signe senzill (𐊐).

Mapa 1: Jaciments a la zona epigràfica D. (Mapa sensible: cliqueu per veure alguns jaciments)

xhtml ·  css ·  508 ·  aaa ·  Disseny de la web: http://sandraromano.es. Disseny del banc de dades: Eduardo Orduña Aznar
© 2005 Departamento de Filología Griega y Lingüística Indoeuropea · Universidad Complutense de Madrid      
License     Última actualització del banc de dades: 01-01-1970