Hespèria

 

 

Numismàtica

 

 

Accés a la base de dades de Numismàtica

En aquesta secció es recullen les llegendes monetals redactades en les llengües paleohispàniques (ibèric, celtibèric i “vascònic”) de la península Ibèrica i el sud de França. S'han exclòs les llegendes redactades en llatí, grec i púnic, excepte quan es combinen amb alguna llengua paleohispànica. La base de dades tampoc no conté les llegendes conegudes com a “libifenícies”, ateses llurs controvertides lectures i adscripció lingüística.

Les primeres encunyacions peninsulars es desenvolupen a partir del segle V a. E. a les colònies gregues (Emporion, Rhode) i, després, a les fenícies (Gadir, Ebusus). Les sèries monetals amb llegendes vernacles s'inicien només a la fi del segle III a. E. al Llevant (amb excepció, potser, de la precoç seca d'arse) i al nord-est peninsular, i es generalitzen a partir del segle II sota la dominació romana a tota la meitat meridional i oriental de la península Ibèrica i al sud-est de les Gàl·lies. Es tracta, doncs, d'un fenomen estretament lligat a la romanització que acaba en època d'August amb el triomf del llatí com a llengua escrita.

El comportament de les seques hispanes varia de forma notable segons llur adscripció provincial.

• A la Hispània Citerior s'encunyà moneda tant de plata com de bronze amb una notable homogeneïtat en els tipus –dominats pel cap viril a l'anvers i el genet al revers– i una clara tendència a l'ús de la llengua local a les llegendes.
• A la Hispània Ulterior només s'emeté moneda de bronze amb una gran varietat de tipus i un evident predomini de les llengües vehiculars: el llatí i el púnic, incloses les seques que van emprar l'alfabet “libifenici”.

I. Sud de França i Hispania Citerior. Poden distingir-se les següents regions monetals que corresponen fonamentalment als àmbits lingüístics ibèric (Ia i b) i celtibèric (Ic):

• a) Seques del sud-est de França. Set seques amb rètols en ibèric se situen al nord dels Pirineus, a prop de la costa mediterrània. Coincideixen geogràficament amb els jaciments més prolífics en epigrafia ibèrica de la Narbonesa com Puèg Maó, Enseruna, Montlaurès o Grussan (presentacion_narbonensis.php ). Les llegendes monetals d'aquesta zona estan majoritàriament redactades en ibèric, malgrat que a vegades també contenen trets gals (Mon.1-3). El sistema d'escriptura és l'ibèric nord-oriental i, en el cas de Mon.2 també l'alfabet grec. La cronologia d'aquestes emissions ibèriques se situa al tombant del segle II a l'I a. E.
• b) Seques ibèriques del nord-est peninsular. Procedeixen de Catalunya, el Llevant peninsular i la part oriental de la Vall Mitjana de l'Ebre. Les llegendes d'aquesta zona, en llengua ibèrica i escriptura ibèrica nord-oriental, constitueixen el conjunt més abundant del banc de dades, no només per l'abundància d'emissions sinó per llur perllongada durada. Les més precoces podrien precedir la conquesta romana, com les primeres sèries d'arse (Mon.33), que s'atribueixen a la segona meitat del segle IV a. E. Es generalitzen a partir de la Segona Guerra Púnica amb les imitacions ibèriques de dracmes emporitanes i les encunyacions de kese (post 218 a. E.) i untikesken (200-150 a. E.). Llur desaparició tingué lloc a mitjan s. I a. E., segons es dedueix de la producció d'usekerte (Mon.26). Tant aquesta seca com kelse (Mon.21), kili (Mon.34) i śaitabi (Mon.35) emeteren numerari amb llegendes bilingües iberollatines en llurs últimes sèries, a mitjan s. I a. E.
• c) Seques de la ‘Celtibèria'. El numerari d'aquesta regió, situada entre el Sistema Ibèric i el marge dret de la Vall de l'Ebre (amb l'excepció de la seca extremenya de tamusia, Mon.91) i que abasta el territori dels celtibers i altres ètnies cèltiques veïnes com els berons, exhibeix llegendes monetals en llengua celtibèrica i es desenvolupa en el curs dels segles II i I a. E. El sistema d'escriptura emprat és el celtibèric, molt similar a l'ibèric nord-oriental llevat de petites modificacions. En algunes seques amb producció més tardana les llegendes s'escriuen en l'alfabet llatí (sekobirikez, Mon.89: SEGOBRIS; kolounioku, Mon.67: CLOVNIOQ). Al signari celtibèric es distingeixen dues variants, occidental i oriental, també registrades a l'epigrafia no monetal.
• d) Seques del nord-oest de la Vall Mitjana de l'Ebre. Aquest grup, tradicionalment conegut com a “seques vascones” –denominació inexacta, atès que agrupa les produccions monetals d'altres pobles veïns com els suessetans–, conforma un conjunt amb trets propis, diferents de l'ibèric i el celtibèric, a jutjar per la toponímia continguda a les seves llegendes, les seves especificitats paleogràfiques i, fins i tot, les similituds entre les seves llegendes secundàries. L'adscripció lingüística de les seves diferents llegendes és controvertida: algunes podrien reflectir una llengua eusquèrica. Aquestes emissions s'emmarquen cronològicament entre el segle II i el 50 a. E. El signari de les llegendes és sempre local (sense bilingües llatines ni transcripcions en alfabet llatí), similar a l'ibèric llevantí però amb interessants variants que podrien constituir una escriptura específica. Aquesta circumstància impedeix un consens en la lectura d'algunes llegendes, com Mon.44, per exemple. En aquesta zona amb prou feines hi ha inscripcions diferents de les monetals.

II. Hispània Ulterior. Aquesta província presenta una elevada complexitat lingüística, segons es desprèn no només de les inscripcions paleohispàniques, sinó també de la toponímia i l'antroponímia: cèltic, turdetà, fenici i ibèric, a més del llatí. Excepte a les zones perifèriques, predomina l'ús d'alfabets i llengües vehiculars (llatí i púnic) que configuren els grups de seques més nombrosos:

• l'“hispanoromà”, en alfabet llatí i, ocasionalment, en llengua local
• el fenici i el “libifenici”, que no s'han inclòs en aquest Banc de Dades
• l'ibèric –i potser el turdetà– a l'est
• la seca celtibèrica de tamusia (vegeu Ic) a Extremadura
• la controvertida seca de Salacia a la desembocadura del Tajo

• a) Seques d'Andalusia oriental. En aquest conjunt s'enquadra una desena de seques paleohispàniques que emeteren numerari en llengua local ja des de la fi del segle III i el començament del segle II a. E. El sistema d'escriptura és l'ibèric meridional, encara que moltes de llurs emissions contenen llegendes en alfabet llatí. Llur adscripció lingüística està actualment en procés d'estudi, atès que s'hi han detectat trets tant ibèrics com turdetans. A la fi de la seva producció, a mitjan segle I a. E., algunes també encunyaren moneda amb llegendes bilingües iberollatines: kaśtilo(Mon.97), ibolka (Mon.100), abra (Mon.101), ikalesken (Mon.95, situada fora d'aquest nucli).
• b)Salacia (Mon.103). No s'ha trobat una ubicació definitiva per a aquesta seca que sol situar-se a Alcácer do Sal. El numerari conté unes llegendes el sistema gràfic de les quals no disposa encara d'una interpretació unànime: pot identificar-se amb el sistema ibèric meridional o amb el sud-occidental i, en conseqüència, la llengua del que amb tota probabilitat és el topònim local del revers només ha pogut analitzar-se de manera provisional. La seva iconografia no difereix de la resta d'emissions meridionals. Se'ls atribueix una datació entre el 150 i el 50 a. E.